cibernoticias EXPRESS

La cara oculta de las noticias

Una llança a favor del jutge Garzón

Garzón i els grans poders 

10ene 2011
JUAN RAMÓN CAPELLA

Els discutibles processos judicials penals en què s’ha vist embolicat el jutge Baltasar Garzón obliguen a preguntar: per què?Què passa amb la Justícia a Espanya? Quins són els pecats de Garzón que han suscitat aquests procediments penals davant-o del-Tribunal Suprem? Quin és el fons de la qüestió? De què és símptoma Garzón?

Si un fa memòria, crec que Garzón té en el seu haver alguns pecats que explicarien el que hi ha al fons d’aquests processos.

Un primer pecat greu és que Garzón va sotmetre a persecució als GAL, és a dir, al terrorisme d’Estat de l’època de Govern de Felipe González: com a conseqüència, un ministre i un viceministre van acabar a la presó mentre els seus amics, el president i alts càrrecs, s’esquinçaven les vestidures. Margarita Robles, avui en el Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Suprem, és el llarg braç del PSOE de Felipe González i Garzón l’ha recusat.

Per als joves cal recordar que, a més dels càrrecs esmentats, en l’època exemplar de Felipe González van acabar a la presó el director general de la Guàrdia Civil, el governador del Banc d’Espanya i la directora del Butlletí Oficial de l’Estat, per esmentar uns pocs carguillos. Altres van dimitir per evitar la banqueta.

Un segon pecat de Garzón és que ha destapat la trama Gürtel, de manera que s’ha guanyat l’animadversió de l’altre partit, del PP.Alguns juristes garantistes que la hi enxampen amb paper de fumar veuen pecat en què Garzón intervingués la comunicació dels processats amb advocats presumptament encarregats no només de la defensa sinó també d’operar amb els fons d’aquesta trama en paradisos fiscals.

De manera que per a aquests juristes la intervenció de la comunicació dels principals encausats amb els seus segons vulnerar els drets de defensa … que el mateix jutge havia pres la precaució de protegir en les seves actuacions. La qüestió és opinable jurídicament: el que per a uns són garanties, per altres és impunitat.

Encara que també es intervenen legalment les converses de terroristes amb els seus advocats sense que ningú posi el crit al cel. Si la llei no està clara, l’assumpte és d’interpretació, i resulta més que lleig que, per al fet hermenèutic del jutge Garzón, el garantisme s’esvaeixi.

El que ens temem els observadors de l’assumpte és que a la trama Gürtel i als seus complaents polítics afins la vara de la llei mai arribi a aconseguir-gràcies … als vots ia la magistratura. Els espanyolets estem acostumats a que l’Administració de Justícia arribi gairebé sempre tard quan es tracta de perseguir la gent amb poder. Tot prescriu: les dobles comptabilitats dels bancs, els suborns, els fraus a la hisenda pública …

Ah, un tercer pecat de Garzón és la vanitat. És un jutge estrella.L’estel més brillant. L’observador no creu que això sigui independent de la seva voluntat. I comprèn que a altres honorables magistrats tanta estrella els emprenyi en el més íntim del seu ésser. Caldria agutzils? La vanitat no és delicte, la prevaricació, sí.

Però el quart pecat de Garzón és el pitjor de tots: haver pretès aplicar la llei universal sobre els delictes de genocidi als criminals de la Guerra Civil espanyola. Això sí que no es pot tolerar: que s’investiguin els crims del franquisme, els assassinats massius, els robatoris, les venjances. No fos cas que els fills dels autors d’aquests crims vegin descobertes les vergonyes dels seus pares, que han estat vivint impunes entre nosaltres compartint les autopistes, els autobusos, la vida quotidiana, no fos cas que les falsificacions dels registres ( de la propietat, o el mateix registre civil) els obliguin a retornar l’obtingut, no fos cas que a més els delictes comuns quedin al descobert.

L’acceptació pel sistema constitucional de les lleis internacionals sobre el genocidi ha de quedar en paper mullat. I Garzón va voler llançar-se sobre els molins de vent sense advertir que eren gegants: que el franquisme no ha estat mai derrotat.

Sense percebre que fins i tot la modesta Llei d’Amnistia espanyola s’ha aplicat com una llei de prescripció, sense investigar ni tan sols si els assassinats del bàndol franquista tenien motivacions polítiques, com és el cas d’aquesta llei, o simplement, cas per cas, si hi havia més , o sobretot, odis i venjances, mitjans per usurpar fills o béns, tota la porqueria social que pot produir aquest fotut país

-Per emprar la precisa qualificació del pare de Federico García Lorca, l’assassinat, per descomptat, mai ha investigat això que a Espanya anomenem la Justícia-.

Les víctimes dels nazis han obtingut reconeixement i reparacions.També les víctimes dels generals genocides argentins. Fins i tot els polonesos assassinats per ordre de Stalin. Però el genocidi espanyol ha de passar com el genocidi armeni: l’oblit.

L’assetjament jurisdiccional al jutge Garzón és l’assetjament fomentat per la llei de l’oblit, una norma de la constitució tàcita de l’actual sistema polític espanyol.

Però aquesta vegada pot ser una vergonya per a la Justícia local: les institucions europees de Justícia no han de jutjar el pecat de la vanitat, ni protegir trama, ni venjar als GAL, ni ser complaents amb el genocidi.
Encara es pot esperar que el tir surti finalment per la culata. 

Juan Ramón Capella és catedràtic emèrit de filosofia del dret de la Universitat de Barcelona

Il.lustració de Patrck Thomas

Anuncios

12 enero, 2011 - Posted by | ARTÍCULOS de OPINIÓN, CATALA | ,

Aún no hay comentarios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: